El passat mes de desembre, investigadors de l’Associació Japonesa de Presentadors de Música Clàssica, en representació de músics professionals, van dur a terme un experiment amb cantants amb mascareta. Els membres del cor van cantar extractes de tres peces comunament interpretades al Japó: una cançó japonesa popular per a nens, l’oda a l’alegria de Beethoven i La Traviata de Verdi.

Els resultats van mostrar que el cant en alemany i en italià generava el doble de partícules  per minut que el cant en japonès (1.302 i 1.166 respectivament en front de les 580 del japonès). Alhora les partícules propulsades quan es cantava en japonès arribaven a una distància  d’uns 61 cm des de la boca del cantant, la meitat que amb la cançó alemanya (que propulsava partícules fins a 111 cm).

Umeda i Niwa conclouen en el seus estudis que la llengua japonesa, amb les seves consonants comparativament toves, deixa una menor empremta quan es tracta d’emissions vocals. També s’hi afirma que cantar per síl·labes amb vocals japoneses “ah, ee, oo, uh, oh” (sense un significat literal en la composició del text) no produeix pràcticament cap emissió.

 

Si voleu llegir més sobre l’estudi, feu clic aquí: https://www.cbsnews.com/amp/news/japan-covid-19-singing-choir-research-languages-super-spreader-coronavirus/?__twitter_impression=true&s=08